http://www.montipedia.com/relieve/himalaya/geografia-geomorfologia/
L'Himàlaia presenta una orografia complexa
i diversa al llarg d'una superfície aproximada de gairebé 600.000 km2. En
general, el vessant sud és molt més escarpada que la nord, de manera que la
major part dels seus rius aboquen les seves aigües cap a la plana del Deccan,
al sud. Les valls longitudinals, molt més amples i nombrosos que els
transversals, estan ocupats per extenses glaceres (Zemu, Gangotri i
Kangchenjunga, entre molts).
 |
| Himalaya |
Les neus perpètues es troben a partir de les cotes
4.000 i 6.000, mentre que es poden trobar glaceres des altituds de 2.000 m. La
cadena exerceix una notable influència climàtica a la regió, ja que fa de
barrera davant les corrents fredes del nord i els humits monsons de l'Índic.
D'aquesta manera, les precipitacions més elevades, de fins a més de 10.000 mm
anuals, es concentren en la vessant sud, on abunden els boscos tropicals fins
altituds de 1.500 m, caducifolis, d'avets i cedres fins els 4.000 m, i
vegetació herbàcia a partir dels 4.000 m.
De nord a sud, es poden distingir a la
serralada de l'Himàlaia les grans unitats: el Siwalik, format porrocas
cenozoiques i d'uns 1.300 m d'altitud mitjana, i la Himàlaia Menor (Rattan Pir,
Mahabharat), compost per roques paleozoiques i mesozoiques ( 3.000-4.000 m), el
Gran Himàlaia, format per gneis i granits, on es troben lascumbres més elevades
com l'Everest (8.850 m) o el Kangchenjunga (8.586 m), i, finalment, l'Himàlaia
tibetà o Transhimàlaia, format per roques sedimentàries (3000-4000 m).
Així mateix, a la serralada de l'Himàlaia
poden diferenciar quinze grans massissos, que d'oest a est són: Nanga Parbat,
Rakaposhi, Karakorum, amb el K2, Kamet, Kailas, Nanda Devi, Gurla Mandhata,
Dhaulagiri, Annapurna, Shisha Pangma, Gauri Sankar , Everest, Kangchenjunga,
Chomolhari i Namcha Barwa.
El seu nom prové del sànscrit: filla (neu)
ja estofa (morada), 'llar de les neus'. En un text sagrat hindú es recull la
següent sentència en relació amb la serralada de l'Himàlaia: «Ni en cent edats
dels déus podria descriure't les glòries de l'Himàlaia».
.jpg)
.jpg)
.jpg)
La serralada de l'Himàlaia sorgeix del xoc
de les plaques tectòniques índica i euroasiàtica fa 50 milions d'anys. La
serralada es va formar com a conseqüència dels moviments orogènics
alpí-himalayos durant l'era terciària, quan la península del Deccan va xocar
contra Àsia i aixecar els materials dipositats sobre el geosinclinal
indogangético. Des del punt de vista geogràfic, es pot dividir la serralada en
Panjab Himàlaia, Kumaun Himàlaia, Nepal Himàlaia i Assam Himàlaia. La placa
índica continua movent gairebé tres centímetres per any en direcció nord, la
qual cosa origina un creixement de l'Himàlaia d'un centímetre anual, deu
vegades superior al que es registra en els Alps, per exemple. A causa d'aquesta
inestabilitat, són freqüents els terratrèmols a la regió.
El Himàlaia, com la resta de les muntanyes
del planeta, també es veu afectat per les conseqüències del canvi climàtic. Les
muntanyes, i més concretament les glaceres que alberguen, són els millors
indicadors d'aquest procés de canvi climàtic en el qual l'acció de l'home és
determinate. Serveixi com a exemple el cas de la glacera Dokriani Bamak a
l'Himàlaia. Segons dades l'Institut Wadia de Geologia de l'Himàlaia, aquesta
glacera, un dels principalesmanantiales del riu Ganges, va patir un retrocés de
20 metres el 1997, un 25% superior a la mitjana registrada durant els anys
anteriors. Es tracta d'una situació similar a la que pateixen, per exemple, les
glaceres tropicals andins.
Artículos relacionados | Himalaya
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.JPG)
