el parc humà

Què tal un llibre armat de textos suscitats a la llum d'una trobada amb imatges on els llibres poblen el parc humà? i què tal si et demanessin parlar d'aquestes imatges que prendré prestades del llibre que acabo de llegir i que va ser, en el seu moment, l'oportunitat de gent com R. Walser, J. Marías, Tabucci, Hoeg, Pamuk, H. Müller, A. Oz, entre d'altres, per parlar del que podia suggerir la imatge que els va arribar per correu?

Com si escollim una de les que proposa Buchholz, la que més ens agradi i ens fem un conte per als que llegim aquest bloc i, de passada ens anem assabentant del que sentim quan estem davant tot llibre o enmig de molts en el seu infinita conversa?

El llibre em va encantar. Els seus textos, de manera dispar de les personalitats, no constitueixen o obliguen lectura de tapa a tapa; més bé pot ser l'oportunitat d'intimar sobre una imatge i potser, amb bon vent, llançar-nos a l'aposta de pensar aquestes empremtes somni llibresca nosaltres també. En fi que aquí van els somnis de paper de Buchholz hi ha veure qui es suma amb un record, un poema, una carta, una anotació, una diatriba, qualsevol paper per seguir viatjant ...

Ahora, cuando he contemplado mi ausencia, sobrevolando y alejándome, como globo errante, de todo aquello que fui, de todo aquello que creía -o quizá sabía- lo más hondo y verdadero de mi vida.

Ahora, ahí está una silla sin nadie, apoyada en el borde de una mesa sin mi. Es el gesto de una infinita desolación, de un espacio vaciado de su contenido natural, como ese vaso boca abajo, negándose a recibir, a contener, a calmar una sed.
Recuerdo una máquina enfundada, el silencio ocupando el lugar de las palabras. Lo recuerdo muy bien; era el día en que contemplé mi ausencia. Lo sé ahora, porque he regresado, ahora, cuando lenta y minuciosamente he ido restituyendo a su lugar lo que creí perdido. Objetos, muebles, y ese vaso, ahora boca arriba, esperando llenarse de sed viva y estremecida. Ahoracontemplo lo que fue, ante mis ojos, mipropia ausencia.

Ana María Matute